ALUMNES QUE TREBALLEN AMB LA TECNOLOGIA O ALUMNES QUE L'APRENEN?


Tots els professors que hem estat a les aules ensenyant les tecnologies a l’alumnat, i hem tingut interès en que les aprenguin amb sentit i profunditat, hem pogut apreciar que aquest aprenentatge no és fàcil del tot.

L’alumnat té tendència a acostar-se a les tecnologies per ell mateix, evidentment no pot ser d’altra manera, és la tecnologia de la seva generació, hem d’esperar que això sigui així. Però amb això no n’hi ha prou. Li cal ensenyament inicial, rigor i seguiment.

Quan a l’alumnat se li dóna pautes, rigor, maneig en l’ús de les tecnologies, sentit crític i estètic, sorgeix un agraïment profund i una especial relació professor/ alumne que esdevé una de les millors recompenses de la nostra professió. Per contra, quan això no existeix, sovint es manifesten sensacions i expressions de  frustració per part de l’alumnat, i això sol anar acompanyat d’un ús superficial, empobrit i tímid de la tecnologia més elemental, fet del qual l’alumnat en pot ser conscient, o no.

Últimament, en alguns cercles docents més reticents a les tecnologies, he sentit un argument tenyit de justificació que diu: bé, els nostres alumnes hi treballen, amb la tecnologia digital. Hi treballen ells, això és tot.

I a això no s’hi val. No hi ha compromís. No hi ha acostament. No hi ha rigor. En definitiva, no hi ha escola.

El compromís vol per part del professorat treball i actualització constant, dedicació. El demés és allunyar-se de l’alumnat, donar-li l’esquena i deixar-lo sol.